L’HOME A Per Dra. María Elena Pérez
No són poques les vegades que la dansa és associada amb allò femení, com a conseqüència de relacionar-la amb l’etèria figura d’una ballarina, elevada sobre les puntes dels peus i com si flotés entre tuls. El paper preponderant que el ballet romàntic va atorgar a la ballarina ha fet que molts ignorin que en el seu sentit més estricte, la dansa és inherent a la naturalesa humana, sense distinció de sexes. Per exemple, a la Grècia Antiga, la dansa va ser utilitzada com a entrenament dels guerrers, fins al punt que s'atribueix al famós filòsof Sòcrates la frase: "el millor ballarí també és el millor guerrer". Tampoc no podem oblidar el pes important de l'home en moltes danses folklòriques d'origen rural o urbà, ni que van ser homes els qui van polir les danses preclàssiques des de principi del Renaixement, convertnt el paper del mestre de dansa en un referent a les corts i palaus.
(...)
No obstant això, les puntes van contribuir a la destrucció de la dansa masculina durant l'època romàntica. La ballarina tenia la necessitat d'un recolzament en els llargs adagis, i el ballarí masculí va deixar de ser el company de balls, per a convertir-se en el suport de la ballarina. Això explica que la primera meitat del segle XIX estigués plena de noms de llegendàries ballarines, (...), però que entre els homes, només Jules Perrot tingués un espai d'envergadura, encara que més com a coreògraf que com a ballarí.
(...)
Des de la segona meitat del segle XX, al costat dels noms rutilants de memorables ballarines, les estrelles masculines han anat marcant, cada cop amb més intensitat, que a la dansa professional, allò que és referencial no és exclusivament allò femení i fràgil, sinó que, molt al contrari, el que és masculí i el que és vital han adquirit una enorme supremacia.
EL HOMBRE EN LA DANZA - Bailarines masculinos
Por Dra. María Elena Pérez
No pocas veces la danza es asociada con lo femenino, al vincularla a la etérea figura de una bailarina, elevada en las puntas de los pies y como flotando entre tules. El papel preponderante que el ballet romántico otorgó a la bailarina ha hecho que muchos ignoren que en su sentido más estricto, la danza es inherente a la naturaleza humana, sin distinción de sexos y que, por ejemplo, en la Grecia de la Antigüedad, la danza fue utilizada como entrenamiento de los guerreros, hasta el punto que se atribuya al famoso filósofo Sócrates, la frase "el mejor bailarín es también el mejor guerrero". No puede tampoco olvidarse el importante peso del hombre en muchas danzas folclóricas de origen rural o urbano, ni que fueron hombres quienes pulimentaron las danzas preclásicas desde el Renacimiento temprano, haciendo del maestro de danza un favorito de cortes y palacios.
(…)
Sin embargo, las puntas contribuyeron en la época romántica a la destrucción de la danza masculina. La bailarina tenía necesidad de un apoyo en los largos adagios y el bailarín masculino dejó de ser el compañero de bailes, para convertirse en el soporte de la bailarina. Esto explica que la primera mitad del siglo XIX estuviera plagada de nombres de legendarias bailarinas, (…), pero que entre los hombres, sólo Jules Perrot tuviera un espacio de envergadura, aunque más como coreógrafo que como bailarín.
(…)
Desde la segunda mitad del siglo XX, junto a los nombres rutilantes de memorables bailarinas, las estrellas masculinas han ido marcando, cada vez con mayor intensidad, que en la danza profesional no es exclusivamente lo femenino y frágil lo referencial sino que, muy por el contrario, lo masculino, lo vital han adquirido enorme supremacía.
http://www.danzaballet.com/modules.php?name=News&file=article&sid=2400
