Ressenya

BILLY ELLIOT

La lluita per la dansa, un somni que és discriminat quan es tracta d'un home.

Billy Elliot és el títol del primer llargmetratge del director Stephen Daldry. Després de nombrosos anys dedicat al teatre, es llança de cap al setè art i arrasa amb aquesta obra. El film, una producció de Working Title Films, BBC Films i The Arts Council of England, va obtenir tres nominacions a l’ oscar i es va convertir en un èxit extraordinari del 2000.

Billy és un noi d’onze anys que viu al nord d’Anglaterra amb el seu pare, el seu germà i la seva àvia materna. La mort recent de la seva mare i la situació laboral crítica que viuen el seu pare i el seu germà defineixen un context difícil en la vida del protagonista. El seu esperit rebel i perspicaç, però, el condueixen a lluitar per superar la seva realitat.

El guió de Lee Hall reflecteix la societat britànica dels anys vuitanta en el nucli d’una família desestructurada. Billy es veu molt influenciat pels estereotips masculins representats a casa, i és per això que, a part de seguir estudiant, practica boxa al gimnàs un cop per setmana ; activitat que demostra i desenvolupa la masculinitat. El curiós és que durant les visites al gimnàs, Billy es veu atret per la dansa clàssica.

Hall reflecteix a través del pare de Billy, la discriminació de l’home dins el món de la dansa. La seva actitud és el reflex de la mentalitat autoritària de l’època. En descobrir la passió del seu fill, intenta reprimir-la, obligant-lo a allunyar-se de la seva afició. La senyora Wilkinson i el millor amic de Billy seran els dos pilars més importants que li donaran el suport necessari per tirar endavant el seu potencial.

Concloent, podem dir que Stephen Daldry, el director, aconsegueix reflectir exitosament en el llargmetratge la diferència de gènere que existeix en el món de la dansa. És per això, que aquesta és una pel·lícula que inspira i commou, perquè el missatge que transmet és una realitat.

Director: Stephen Darly

Intèrprets: Jamie Bell; Julie Walters; Gary Lewis

Guió: Lee Hall

Fotografia: Brian Tufano

Música: Stephen Warbeck

Durada: 112 min

Entrevista. “La solució de la discriminació de gènere en la dansa està en donar valor al cos com a instrument”

Joan Serra, ballarí, coreògraf i pedagog ha dedicat tota la seva vida a la dansa. Ell, expert en dansa tradicional catalana, ha estat director artístic i coreògraf del Cos de dansa de l’Esbart Sant Cugat; mestre de dansa a l’Escoleta; director i coreògraf de la companyia de dansa Factoria Mascaró; professor d’Expressió Corporal a la Universitat Autònoma de Barcelona; mestre en la formació de dansa a les escoles de primària en projectes com Fem Dansa, Dansa Ara, etc. i mestre i organitzador de les jornades de dansa tradicional a Esterri d'Àneu. Tot això, entre moltes altres coses.

Hi ha més homes o més dones en el món de la dansa?

Hi ha moltes més dones. Els homes som quatre gats en el món de la dansa, tot i que, la contemporània ha aportat una empenta forta en aquest sentit perquè en tècniques de contemporània, com la dansa física, es potencia molt més l’organicitat i la força. Tot i així, la dansa continua sent clarament una cosa més de nenes.

El fet que hi hagi nens és com una excepció. Per què creu que és així?

És per un fet històric i social.. Poso un exemple molt simple. Quan algú té un fill, si és mascle,se li dóna un cop a l’esquena fort i se li diu: machote. En canvi, si tens una filla, una nena, li fas una carícia i li dius: que mona, que maca, que suau... És a dir, d’entrada, tenim aquesta ideologia social: les nenes són suaus i fluides tenen un moviment que les porta sistemàticament al món de la dansa i, per tant, aquest món s’associa a allò femení. En canvi, l’home és ben bé el contrari.

Per tant, podem afirmar que hi ha diferència de gènere en la dansa?

Home, és lògic. M’ho invento: hi ha una escola (de dansa) on hi ha 120 alumnes i la norma és que hi hagi 20 nois i 100 dones. Suposem que es fa una audició allà Les dones han de lluitar molt més perquè, tot i haver-hi 100 places, el volum de noies que s’hi presenten és molt més gran que el de nois. Els homes han de competir menys. És possible que a l’hora de donar una subvenció, com que es vol potenciar que l’home entri en el món de la dansa, sigui més fàcil que li donin a un noi que a una noia. Lògicament, miren d’equiparar el nombre d’homes i de dones i, en aquest sentit, elles es veuen perjudicades. Per tant, jo penso que sí que hi és aquesta diferència de gènere.

Vostè que ha treballat molt amb nens, creu que es fa pal·lesa aquesta diferència de gènere entre els infants?

Sí, per exemple: tu estàs en una escola de dansa on comencen a haver-hi nens i nenes petits, i encara hi trobes nens. Quan arriben a 6-7 anys és el moment d’anar a fer esport, és el moment de fer el que els toca als “homes”.

Com a expert en dansa tradicional, podríem dir que és veritat que en moltes danses tradicionals l’home té un paper més rellevant que el de la dona?

Sí, això també ve perquè els homes eren els encarregats de fer aquestes funcions en el món social, no? I la dona sempre quedava en un terme més secundari. Durant molt de temps, el contrapàs, que és una de les danses més antigues de la dansa tradicional catalana, era ballat només per homes. Antigament la sardana també; sí, és veritat.

Es podria disminuir d’alguna manera aquesta diferència de gènere dins el món de la dansa?

La diferència de gènere és una qüestió de naixement i la societat hi fa molt en aquest sentit. Penso que és important dir que hi ha un error per part dels mateixos experts i de la gent del món de la dansa. Potser durant massa temps hem valorat la qüestió més emocional i romàntica de la dansa i hem descuidat allò important, que canvia amb la societat actual: que la dansa és un llenguatge. Si la societat utilitzés, en general, el llenguatge del cos, del moviment de la dansa, aquesta realitat canviaria. Jo crec i penso que la solució està aquí, donar valor al cos com a instrument en què es basa la dansa i donar-li aquesta funció de llenguatge.

Traducció

L’HOME A LA DANSA – Ballarins masculins

Per Dra. María Elena Pérez

No són poques les vegades que la dansa és associada amb allò femení, com a conseqüència de relacionar-la amb l’etèria figura d’una ballarina, elevada sobre les puntes dels peus i com si flotés entre tuls. El paper preponderant que el ballet romàntic va atorgar a la ballarina ha fet que molts ignorin que en el seu sentit més estricte, la dansa és inherent a la naturalesa humana, sense distinció de sexes. Per exemple, a la Grècia Antiga, la dansa va ser utilitzada com a entrenament dels guerrers, fins al punt que s'atribueix al famós filòsof Sòcrates la frase: "el millor ballarí també és el millor guerrer". Tampoc no podem oblidar el pes important de l'home en moltes danses folklòriques d'origen rural o urbà, ni que van ser homes els qui van polir les danses preclàssiques des de principi del Renaixement, convertnt el paper del mestre de dansa en un referent a les corts i palaus.

(...)

No obstant això, les puntes van contribuir a la destrucció de la dansa masculina durant l'època romàntica. La ballarina tenia la necessitat d'un recolzament en els llargs adagis, i el ballarí masculí va deixar de ser el company de balls, per a convertir-se en el suport de la ballarina. Això explica que la primera meitat del segle XIX estigués plena de noms de llegendàries ballarines, (...), però que entre els homes, només Jules Perrot tingués un espai d'envergadura, encara que més com a coreògraf que com a ballarí.

(...)

Des de la segona meitat del segle XX, al costat dels noms rutilants de memorables ballarines, les estrelles masculines han anat marcant, cada cop amb més intensitat, que a la dansa professional, allò que és referencial no és exclusivament allò femení i fràgil, sinó que, molt al contrari, el que és masculí i el que és vital han adquirit una enorme supremacia.

EL HOMBRE EN LA DANZA - Bailarines masculinos
Por Dra. María Elena Pérez

No pocas veces la danza es asociada con lo femenino, al vincularla a la etérea figura de una bailarina, elevada en las puntas de los pies y como flotando entre tules. El papel preponderante que el ballet romántico otorgó a la bailarina ha hecho que muchos ignoren que en su sentido más estricto, la danza es inherente a la naturaleza humana, sin distinción de sexos y que, por ejemplo, en la Grecia de la Antigüedad, la danza fue utilizada como entrenamiento de los guerreros, hasta el punto que se atribuya al famoso filósofo Sócrates, la frase "el mejor bailarín es también el mejor guerrero". No puede tampoco olvidarse el importante peso del hombre en muchas danzas folclóricas de origen rural o urbano, ni que fueron hombres quienes pulimentaron las danzas preclásicas desde el Renacimiento temprano, haciendo del maestro de danza un favorito de cortes y palacios.

(…)
Sin embargo, las puntas contribuyeron en la época romántica a la destrucción de la danza masculina. La bailarina tenía necesidad de un apoyo en los largos adagios y el bailarín masculino dejó de ser el compañero de bailes, para convertirse en el soporte de la bailarina. Esto explica que la primera mitad del siglo XIX estuviera plagada de nombres de legendarias bailarinas, (…), pero que entre los hombres, sólo Jules Perrot tuviera un espacio de envergadura, aunque más como coreógrafo que como bailarín.

(…)
Desde la segunda mitad del siglo XX, junto a los nombres rutilantes de memorables bailarinas, las estrellas masculinas han ido marcando, cada vez con mayor intensidad, que en la danza profesional no es exclusivamente lo femenino y frágil lo referencial sino que, muy por el contrario, lo masculino, lo vital han adquirido enorme supremacía.

http://www.danzaballet.com/modules.php?name=News&file=article&sid=2400

Quió. Les aparences enganyen?

(Tres amigues, la Sònia, la Marta i la Paula, es troben en una sala fent estiraments per a començar la classe de dansa clàssica)

Control: So d’una porta

Control: Música de ballet i sons de dansa

- Sònia: Hola Marta!
- Marta: Ei noies! Com va?
- Paula: Molt bé! Fa molt que has arribat?
- Marta: Sí, fa una estona! Per cert...us he d’explicar una cosa que quedareu parades!

Control: para la música de cop

- Marta: La Maria m’ha dit que ha vingut un noi nou a la companyia!
- Sònia: Vinga, va! De debò? No deien que no n’havien trobat cap més després d’en Max?
- Marta: Doncs prou que n’han trobat un i es diu Mario.
- Paula: I quan comença?
- Marta: Avui!
- Sònia: Avui? No m’ho puc creure, em sembla que estic una mica nerviosa. A més, això és el que necessitava, ja fa sis mesos que ho vaig deixar amb el Jordi i encara no...
- Paula: (indignada) Es pot saber en què penses tia? Vinga, sembla mentida que a aquestes alçades no sàpigues com va la cosa. (La seva veu es va allunyant)
- Sònia: Què passa?
- Paula: Si balla ballet es gay segur!

Control: Se sent música de ballet

- Marta: (Parlant a la Paula) Tia, Paula, això es un estereotip erroni. (Parlant a la Sònia) Jo l’any passat em vaig enrotllar amb un noi que portava deu anys ballant ballet i et puc assegurar que tenia poc de gay. (somriures)
- Paula: Si? No t’ho vaig voler dir, però que sàpigues que et va deixar perquè va començar a sortir amb un amic meu que es diu Xavier...
- Sònia: Potser no esteu parlant del mateix amic, no?
- Paula: Però si vam compartir pis durant dos anys i li vaig presentar jo a la Marta.
- Marta: (enfadada) Es pot saber per què no m’havies dit res en tot aquest temps? I jo pensant que m’havia deixat per una altra, una noia, és clar. (indiferent) Bé, és igual, aquest és un cas molt particular, però hi ha molts nois que ballen ballet i no tots són gays. Això segur, vaja.
- Sònia: Jo penso el mateix, sincerament, no crec que hi hagi cap estudi que demostri científicament una relació directa entre ser ballarí de clàssic i tenir una tendència homosexual.
- Paula: Ei, no et posis així, no és una cosa que m’inventi jo! Però no et preocupis que hi ha molt més tius amb qui lligar i la cosa és més fàcil quan no són de la companyia, creu-me.
- Marta: Ahh! tu sempre tan llesta! Doncs vols que et digui una cosa? Jo admiro tots els ballarins que passen de tots aquests comentaris sexistes i es dediquen al que els agrada sense avergonyir-se’n.
- Paula: (sarcàstica) Sí, és clar! Oi tant que es dediquen al que els agrada... i a fons!
- Sònia: Jo estic d’acord amb tu, Marta. Però el Mario aquest...no et deu fer pas gracia no..? vull dir, encara estàs amb el... com es deia, amb l’Ori?
- Paula: Tranquil•la, Sònia... el Mario és tot per a tu. (Somriure)
- Marta: Ei, ve algú!

Control: Silenci, i se sent algú que camina

- Sònia: No deu ser ell no?
- Paula: Déu Meu! Impossible!
- Marta: (exaltada) Si és ell m’oblido de l’Ori.
- Sònia: No dèieu que era tot per a mi? L’heu vist bé, no? Què, Paula?... gay, no?
- Paula: (amb desaire) Ahh! Segur, ja et dic! A més els tius bons o són gays o estan casats i aquest no té pinta de casat, vaja.
- Marta: Encara no ho està, però t’asseguro que aquest deu ser del grup dels casats, perquè gay ho dubto. Si és un tiarru de cap a peus, i bufó, eh? ben morenet i alt.
- Sònia: Mare meva! Vosaltres vinga a criticar, criticar i criticar i després mira. Doncs apa, ara vinc! Vaig a preparar el terreny!

Control: So d’una porta que es tanca

La notícia

Es crea un grup al Facebook per reclamar la igualtat de gènere en la dansa popular

Balladors i balladores del Ball de Gitanes de Sant Cugat han creat un espai virtual al Facebook dedicat a reivindicar les desigualtats existents en aquest ball popular, que es balla per carnaval. Tot i que ha estat una iniciativa amb un toc humorístic, la Comissió del Ball de Gitanes de Sant Cugat ha considerat la possibilitat d’intentar igualar-ne els papers.

El grup creat a Internet és fruit d’una notable diferència entre el paper dels homes i el de les dones en aquesta dansa tradicional. El Ball de gitanes està format per cinc danses breus; l’entrada, els xotis, les catxutxes, la jota i el pasdoble. Tret de l’entrada i el pasdoble final, totes les altres danses que el conformen són una clara exhibició de protagonisme masculí. Ells gaudeixen de passos vistosos i variats mentre que els de les dones tendeixen a ser tímids i repetitius. Durant tot el ball, els homes tenen contínuament l’ocasió de lluir-se i de demostrar la seva masculinitat “enfrontant-se” amb l’home amb qui li toca ballar; el paper femení, en canvi, queda sempre en segon terme.

Les “gitanetes” una adaptació igualitària

El grup de Facebook també ha agraït que a l’adaptació de les “gitanetes” ─el Ball de Gitanes per a nens i nenes, que s’ha instaurat aquest any a Sant Cugat─ ja s’hi hagi considerat la igualtat de gèneres, i tant nens com nenes ballin el mateix.

Opinió. Deixa't portar

Quan un home treu a ballar una dona a un ball de parella com ara un tango, un vals, un pasdoble o un txa-txa-txa, les regles que regeixen els balls de saló ens marquen que és l’home qui dirigeix el ball; tu, dona, deixa’t portar! El què a primer cop d’ull pot semblar un acte de cavalleria, en el qual l’home pren la direcció de la dansa per tal que la dona pugui gaudir-la, en el fons es pot interpretar com a mostra de superioritat.

Segons la normativa que regula els balls de saló, les dones no podem decidir per on volem ballar, la cama que volem aixecar o les voltes que volem donar. Quan un home ens treu a ballar hem de seguir-lo, acatar els seus gustos i decisions i sotmetre’ns a la seva voluntat. En realitat, però, quan observem la gent del carrer ballar en parella sovint acaben sent les dones les que guien la dansa, les que tenen un paper més dominant i destacat, tot i que no reconegut.

Amb tot això, arribem a la conclusió que el fet que l’home hagi de ser qui guia la dona té un origen clarament autoritari i que mostra certa prepotència vers la figura de la dona, potser perquè és un element cultural que té un llarg llegat però, sigui o no així, la desigualtat hi és. Així doncs, ara que la societat sembla que vol començar a sensibilitzar-se en matèria de gèneres per tal de trobar la igualtat entre homes i dones, és un bon moment per a atorgar als balls de saló la igualtat i la “democràcia” que els pertoca; eliminant ja els vells tòpics discriminadors de gènere per tal que, tant l’home com la dona puguin compartir la direcció del ball.