Ressenya

BILLY ELLIOT

La lluita per la dansa, un somni que és discriminat quan es tracta d'un home.

Billy Elliot és el títol del primer llargmetratge del director Stephen Daldry. Després de nombrosos anys dedicat al teatre, es llança de cap al setè art i arrasa amb aquesta obra. El film, una producció de Working Title Films, BBC Films i The Arts Council of England, va obtenir tres nominacions a l’ oscar i es va convertir en un èxit extraordinari del 2000.

Billy és un noi d’onze anys que viu al nord d’Anglaterra amb el seu pare, el seu germà i la seva àvia materna. La mort recent de la seva mare i la situació laboral crítica que viuen el seu pare i el seu germà defineixen un context difícil en la vida del protagonista. El seu esperit rebel i perspicaç, però, el condueixen a lluitar per superar la seva realitat.

El guió de Lee Hall reflecteix la societat britànica dels anys vuitanta en el nucli d’una família desestructurada. Billy es veu molt influenciat pels estereotips masculins representats a casa, i és per això que, a part de seguir estudiant, practica boxa al gimnàs un cop per setmana ; activitat que demostra i desenvolupa la masculinitat. El curiós és que durant les visites al gimnàs, Billy es veu atret per la dansa clàssica.

Hall reflecteix a través del pare de Billy, la discriminació de l’home dins el món de la dansa. La seva actitud és el reflex de la mentalitat autoritària de l’època. En descobrir la passió del seu fill, intenta reprimir-la, obligant-lo a allunyar-se de la seva afició. La senyora Wilkinson i el millor amic de Billy seran els dos pilars més importants que li donaran el suport necessari per tirar endavant el seu potencial.

Concloent, podem dir que Stephen Daldry, el director, aconsegueix reflectir exitosament en el llargmetratge la diferència de gènere que existeix en el món de la dansa. És per això, que aquesta és una pel·lícula que inspira i commou, perquè el missatge que transmet és una realitat.

Director: Stephen Darly

Intèrprets: Jamie Bell; Julie Walters; Gary Lewis

Guió: Lee Hall

Fotografia: Brian Tufano

Música: Stephen Warbeck

Durada: 112 min

Entrevista. “La solució de la discriminació de gènere en la dansa està en donar valor al cos com a instrument”

Joan Serra, ballarí, coreògraf i pedagog ha dedicat tota la seva vida a la dansa. Ell, expert en dansa tradicional catalana, ha estat director artístic i coreògraf del Cos de dansa de l’Esbart Sant Cugat; mestre de dansa a l’Escoleta; director i coreògraf de la companyia de dansa Factoria Mascaró; professor d’Expressió Corporal a la Universitat Autònoma de Barcelona; mestre en la formació de dansa a les escoles de primària en projectes com Fem Dansa, Dansa Ara, etc. i mestre i organitzador de les jornades de dansa tradicional a Esterri d'Àneu. Tot això, entre moltes altres coses.

Hi ha més homes o més dones en el món de la dansa?

Hi ha moltes més dones. Els homes som quatre gats en el món de la dansa, tot i que, la contemporània ha aportat una empenta forta en aquest sentit perquè en tècniques de contemporània, com la dansa física, es potencia molt més l’organicitat i la força. Tot i així, la dansa continua sent clarament una cosa més de nenes.

El fet que hi hagi nens és com una excepció. Per què creu que és així?

És per un fet històric i social.. Poso un exemple molt simple. Quan algú té un fill, si és mascle,se li dóna un cop a l’esquena fort i se li diu: machote. En canvi, si tens una filla, una nena, li fas una carícia i li dius: que mona, que maca, que suau... És a dir, d’entrada, tenim aquesta ideologia social: les nenes són suaus i fluides tenen un moviment que les porta sistemàticament al món de la dansa i, per tant, aquest món s’associa a allò femení. En canvi, l’home és ben bé el contrari.

Per tant, podem afirmar que hi ha diferència de gènere en la dansa?

Home, és lògic. M’ho invento: hi ha una escola (de dansa) on hi ha 120 alumnes i la norma és que hi hagi 20 nois i 100 dones. Suposem que es fa una audició allà Les dones han de lluitar molt més perquè, tot i haver-hi 100 places, el volum de noies que s’hi presenten és molt més gran que el de nois. Els homes han de competir menys. És possible que a l’hora de donar una subvenció, com que es vol potenciar que l’home entri en el món de la dansa, sigui més fàcil que li donin a un noi que a una noia. Lògicament, miren d’equiparar el nombre d’homes i de dones i, en aquest sentit, elles es veuen perjudicades. Per tant, jo penso que sí que hi és aquesta diferència de gènere.

Vostè que ha treballat molt amb nens, creu que es fa pal·lesa aquesta diferència de gènere entre els infants?

Sí, per exemple: tu estàs en una escola de dansa on comencen a haver-hi nens i nenes petits, i encara hi trobes nens. Quan arriben a 6-7 anys és el moment d’anar a fer esport, és el moment de fer el que els toca als “homes”.

Com a expert en dansa tradicional, podríem dir que és veritat que en moltes danses tradicionals l’home té un paper més rellevant que el de la dona?

Sí, això també ve perquè els homes eren els encarregats de fer aquestes funcions en el món social, no? I la dona sempre quedava en un terme més secundari. Durant molt de temps, el contrapàs, que és una de les danses més antigues de la dansa tradicional catalana, era ballat només per homes. Antigament la sardana també; sí, és veritat.

Es podria disminuir d’alguna manera aquesta diferència de gènere dins el món de la dansa?

La diferència de gènere és una qüestió de naixement i la societat hi fa molt en aquest sentit. Penso que és important dir que hi ha un error per part dels mateixos experts i de la gent del món de la dansa. Potser durant massa temps hem valorat la qüestió més emocional i romàntica de la dansa i hem descuidat allò important, que canvia amb la societat actual: que la dansa és un llenguatge. Si la societat utilitzés, en general, el llenguatge del cos, del moviment de la dansa, aquesta realitat canviaria. Jo crec i penso que la solució està aquí, donar valor al cos com a instrument en què es basa la dansa i donar-li aquesta funció de llenguatge.